RONCOPATIA

Maria Collado – Farmàcia Turon

004

La roncopatia és una malaltia caracteritzada per la presència d’un ronc crònic. La forma més simple és el ronc simple (RS) i la més greu és la síndrome d’apnea obstructiva del son (OSAS de les seves sigles en anglès; Obstructive Sleep Apnea Syndrome), tot i que existeixen diferents graus de formes intermèdies.

El ronc es produeix en gairebé un 20% de la població adulta, tot i que és més freqüent en homes que en dones. Hi ha unes característiques comunes entre les persones que ronquen, de les quals les més freqüents són: obstruccions nasals, engrossiment de la úvula (campaneta), paladar tou, adenoides, anomalies anatòmiques que obstrueixin la via aèria superior i dipòsits grassos en les parets d’aquesta via (típic en persones que pateixen obesitat). En totes aquestes situacions es produeix un estrenyiment a diversos nivells de la via aèria superior, que causa una vibració intensa sobre les parets de la faringe i la qual es transforma en un so que percebem com ronc.

Consideracions per evitar la roncopatia:

  • Mesures posturals, com elevar la capçalera del llit o no dormir boca amunt.
  • Utilitzar un humidificador al dormitori, ja que l’aire sec pot irritar o  inflamar la mucosa nasal,  afavorint així la presència de roncs.
  • Suprimir el consum de substàncies alcohòliques
    a partir de la tarda. L’alcohol relaxa la musculatura de la faringe i fa que aquesta vibri en passar l’aire.
  • No fumar. El tabac resseca la mucosa de les vies aèries, inflamant-les i afavorint que apareguin roncs.
  • Disminuir el pes en cas necessari.
  • Evitar al·lèrgens, ja que poden estrènyer les vies aèries.
  • Tenir en compte que certs medicaments per     dormir (benzodiazepines) empitjoren el ronc i  la severitat de l’apnea del son.
  • La cirurgia pot ser una alternativa per als casos més greus, sobretot quan la causa és una anomalia anatòmica.

SÍNDROME DE L’APNEA OBSTRUCTIVA DEL SON

Hi ha persones que, a més de roncar, pateixen de manera repetida pauses de respiració de durada variable. Les de major importància mèdica són aquelles la durada de les quals és superior a 10 segons, i poden aconseguir arribar als 2 minuts en certes ocasions. En l’apnea, aquestes pauses normalment s’intercalen entre els roncs i, durant aquestes, se sol produir una disminució del nivell d’oxigen en sang tot i que el cor continua bategant; a diferència del que passa en una parada cardiorespiratòria.

Possibles conseqüències de l’apnea:

  • Disminució dels nivells d’oxigen en sang mentre es dorm.
  • Fragmentació del son i somnolència diürna.
  • Mal de cap al despertar i sequedat de boca.
  • Irritabilitat, depressió.
  • Pèrdua de capacitat de concentració i de memòria.
  • En casos severs augmenta el risc d’hipertensió, cardiopaties i accidents cervell vasculars.

Per diagnosticar l’apnea és essencial un estudi del son en un centre especialitzat.
El tractament per a l’apnea consisteix en aplicar unes mesures de prevenció similars a les utilitzades per evitar els roncs, però amb una obstinació superior, tenint en compte la major gravetat del problema.